MARIA ROSA: Àngel Guimerà 2

EL TEATRE EN L'OBRA D'ÀNGEL GUIMERÀ

Cal recordar que aquest escriptor es va introduir en la dramàtica, una mica tard, just deprès de la mort del seu pare, va escriure la seva p'rimera obra de teatre titulada Gal·la Plàcida a l'any 1879. En aquell moment Guimerà tenia una gran fama i juntament amb Jacint Verdaguer es van convertir en els escriptors més importants d'aquella época, també sent un raig d'esperança per la poesía catalana.
Ell continua escribint poesía pero cada cop menys treballada i utilitzant cánnons romántics, també la narrativa de  tema religiós i históric. Juntament amb una petita preséncia de la poesía lírica , inspirada en records, tan familiars, la seva infantesa, també va escriure poesía patriótica. Aquests temes vaan ser recollits en dos publicacions Poesies de l'any 1887 i Segon llibre de poesíes all 1920.

En moltes de les seves obres poétiques, té tendencia a la c reació d'ambients i la potenciació visual dels seus poemes , derivara en una expressió dramàtica. Per altra banda la seva obra teatras esta marcada per la força del llengutaje ple d'imatges i sense expresions col·loquials el porten a escriure amb un alt nivell poétic.

Àngel Guimerà va ser, juntament amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller, uns dels autors més importants de la Renaixença a Catalunya, i això ho podem observar en una de les seves obres més destacades, Maria Rosa.
Guimerà fou un excel·lent dramaturg i això ja va quedar reflectit en la seva primera obra teatral, Gal·la Placídia, però la seva veritable creativitat apareix en obres que intenten reflectir una imatge de Catalunya i dels catalans: els obrers de Maria Rosa, els pagesos de Terra baixa i els mariners de La filla del mar; ell simplement intentava mostrar les passions i les reaccions d'uns personatges situats en un temps i en un país.
Maria Rosa, juntament amb Terra baixa i La filla del mar, es podria definir com el producte més acabat i personal del geni dramàtic que, com ja em esmentat abans, és una visió de la Catalunya popular on hi apareixen uns conflictes passionals que tenen una desconnexió absoluta de la problemàtica social que hi ha en aquests drames.
Maria Rosa no és una peça dramàtica innovadora, és una fita artística que aconsegueix una síntesi feliç de trets positius i també assenyala unes possibilitats que rebrien una confirmació amb Terra baixa i La filla del mar. L'obra té una estructura molt convencional amb tres actes, que corresponen al plantejament , nus i desenllaç, i cada acte té unes escenes amb dues funcions; crear situacions que fan avançar l'acció i algunes que serveixen per a trencar la cruesa i la intensitat dramàtica de l'obra.
L'Andreu, el marit de la Maria Rosa, ha estat acusat de l'assassinat del capatàs i, també que el culpable és en Marçal. L'ambient en que es mou la vida dels treballadors de la carretera és miserable.
Al segon acte constatem el paper preponderant que va agafant la problemàtica passional, mentre que el conflicte social arriba al seu punt  més àlgid, però alhora al seu simptomàtic de la seva propera marginació. En Marçal i la Maria Rosa són totalment aliens al desenvolupament del conflicte social. Fins i tot, en Marçal explica els seus sentiments envers la Maria Rosa a través de la carta que ella ha d’escriure per plantejar les queixes dels obrers. la Maria Rosa d'aquest acte ha esdevingut una dona complexa, que lluita amb forces interiors que la porten vers en Marçal. D'una manera bastant inversemblant, ella es veu obligada a casar-se amb ell.
Al tercer acte entrem plenament en el terreny del conflicte passional. La incompatibilitat de la passió d’en Marçal amb el sentit de justícia posarà en marxa una sèrie de recursos que conduiran al final tràgic on, ella vol saber, ell confessa i la veritat dóna raons a la justícia i a la venjança.
L' atracció que la Maria Rosa sent per en Marçal topa amb una veu interior, que li diu què ha fet malament aquell home, i el que passa és que l'Andreu viu dins d'ella.
En definitiva, el destí que ha conduït en Marçal cap a aquella dona, li ha posat en safata les accions posteriors, perquè al final, en aquest món, tot s'acaba descobrint.

MARIA ROSA: Àngel Guimerà

DÀngel Gimerà s'han dit moltes coses, 'han fet comentaris i acusasions, que en molts casos no son certes, en definnnitiva un autor molt estudiat per diferents estudiosos.
Àngel ( màxim representant de la Renaixença) juntament amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller son els màxims representants de la novel·la i poesía catalana del segle XIX i vindria a donar sentit a la consolidació de la drmàtica.
Moltes de les seves obres encara es representen, sembla que moltes obres d'aquest escriptor i dramaturg ens transemten unes sencaions i ens transporten a nous mns inimaginables, fet que fa que les seves obres s'apropin molt al públic i sentir-les en primera persona.

Parlar de la biografía de Guimerà no es una tasca fàcil ja que la seva vida es plena d'altibaixos que l'han marcat, en els seus últims dies va rebre un seguit d'homenatges. Va ser una persona retreta que li costava parlar de la seva vida íntima, encara i així en les seves obres es visible part de les seves delusions amoroses.

Poc despres de la mort del seu pare a l'any 1979 i desprès i fa possible una nova línea creativa, Guimerà, deprès d'estrenar la seva primera obra teaatral Gal·la Placídia, sabem que a li enteresava el teatre ja que per ell tenia una forma d'expresió diferent a la qque pot tenir la poesia o la narrativa. D'aquesta forma i amb l'impuls donat per Frederic Soler i l'afany de superar el seu teatre , comença la seva carrera teatral que no deixa mai.

Totalment inserit en el món de la faràndula, l’any 1885 contribueix a la fundació de l’Associació Teatral d’Autors Catalans.

Juntament amb l’activitat artística, Guimerà no va deixar de participar en la política catalana, des d’una perspectiva conservadora. Aquesta dinàmica d’home públic amb un contingut polític es va coronar amb el discurs de defensa de la llengua catalana, que pronuncià l’any 1895, en aquell moment nomenat ja president de l’Ateneu Barcelonès. Quan, finalment, dimiteix de la direcció de “La Renaixensa” (1903), també decideix apartar-s'hi de la vida pública.

Els darrers anys de la seva vida els passa apartats, i se li nomena fill adoptiu de Barcelona i se li farà un gran homenatge popular (1909); ingressa a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i és membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918). 
Al 1929 encara realitza un discurs als Jocs Florals, on expressa una ferma reivindicació catalinista. Des de l’any 1906 fins al 1922 va serproposat, molts cops com a candidat al Premi Nobel de Literatura, pró ja li faltava poc per morir, aixó passa el 18 de juliol de 1924, a casa seva. L’enterrament d'aquesta gran figura va ser seguit per la multitud i el van aclamar com un dels millors autors de la literatura catalana.

Com ja savem la seva introducció dins de la dramàtica comença a l'any 1979 despres de la presntació de la seva primera obra teatral, pero encara i axi segueix escribint popesia, utilitzant esquemes i estructures anteriors.

Auca d'Ángel Guimerà

Ángel Guimerà era fill de pares no casats, nascut al 1845 a Tenerife ( pare Català i mare Canària), tot i ser messtís i els problemes d'inaptació en l'ambit social d'alla o vivia a l'edat de 8 anys va anar a viure al Vendrell.

Perfí tenia una oportunitat d'adaptar-se i de reincerció en aquell nou lloc ja que descooneixien el seu petit secret, com té aquesta oportunita de començar de zero, s'esforça moltissim per no tornar a ser el personatje marginat, es posa a estudiar català ja que era una llengua totalment nova per ell. Pro´les seves alegries estan contraposades per una gran ammor frustrat, el de Maria Rubió que era la seva estimada, ella renuncia a ell per una qüestió familiar ja que els seus pares pensaven que amb la literatura no tindrien una vida prolífera.

Desprès d'aquest fracàs amorós, decideix marxar d'alla (Vendrell) i instalar-se a Barcelona, allà publicarà el seu primer a la revista Garmalla, titulat "El rei i el conseller" també va fer publicacions a la revists "Renaixença".

 Els seus poemes van despertar molts seguidors i va començar la seva fama, fins que a l'any 1859 quan va ser nomenat Mestre del Gai Saberals Focs Florals que es van restaurar al 1859. Més endavant va continuant escrivint però també va fer teatre recordant l'època d el'edat mitjana però on introdueix el realisme,A les seves obres relacionava la passionalitat peró al mateix temps una grandiscressió en relació amb la seva biografia.

Però no tan sols va escriure teatre, la seva fama va fer que algunes de les seves obres fossin musicalitzades, una en particular per Morera.

Finalment a las 1924 Àngel Guimerà va morir , tots van sortir al carrer a donar-li un últim adéu i fins i tot lapremsa va anar a acomiadar-se d'aquest gran escriptor.

Àngel Guimerà: Biografía

Àngel Guimerà nascut a l'any 1845, els seus pares no estaven casats,nascut a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà a El Vendrell quan tenia vuit anys. Va tenir  un amor frustrat amb Maria Rubió, en la qualels pares respectius s'oposaven al prometatge.

Tenia tndéncia a interpretar les seves obres basant-se en la seva biografia, i s'explica en gran part, d'aquí prové la inevitable temptació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques.

Alguns aseguraven que era homosexual ja que mai havia tingt una relació i al estar sempre envoltat de deixebles molt més joves. Amb el temps només alguns biógrafs com Carcavà  i després  Ferran de Pol, van descubrir  que Guimerà no era homosexual.

Pel que fa al seu "mestissatge", el tema de l'inadaptat, del diferent, és un motiu recurrent a la seva obra, tal com ja va remarcar Fàbregas. És evident que s'hi pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destaca especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, persobretot per Josep Yxart.

 Havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. Això va provocar la insatisfacció de molts intel·lectuals.

Però es va donar un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica.


On millor sabé expressar això va ser, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).

El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, on es nota una diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor.Obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) van fer que l'autor recuperes el to de les seves millors produccions.

Guimerà obtenir el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877.
La seva obra lírica va ser escasa; es redueix a dos reculls, un del 1887 (Poesies, amb pròleg de Josep Yxart, i un altre del 1920 (Segon llibre de poesies). La característica més marcada en aquest àmbit de la seva obra és sens dubte la varietat de registres.

La dedicació de Guimerà a la prosa narrativa fou més aviat circumstancial, fins al punt que la seva aportació al gènere es redueix a un parell de contes ("El gos de casa" i "El nen jueu", 1890) i una novel·la breu: Rosa de Lima (1917).
Per a ell, la creació literària i el catalanisme van estretament lligats.
Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.

Finalment, al 1906 va aplegar alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.

La História de Catalunya

A la história de Catalunya trobem, que la llengua catalana no s'utilitzava a l'hora d'escriure, sino només parlada, contrariament el castellà era la lengua literaria aquest canvi no va ser possible fins al 1833 cuan Carles Arivau va publicar el diari "El Vapor", on hi va escriure un poema titulat "Oda a la Pàtria", fet que va significar l'inici de la Renaixença.(influit pel Romanticisme)
Alguns intel·lectuals es van posar a investigar sobre la História de Catalunya, com Antoni de Bofarull, i va decobrir que era un país poderós amb els seus reis i que dominava la mediterrànea. Victor Balaguer va trobar moltes llegendes, i el catedràtic Manuel Milà i Fontanals, considerat el primer provençalista espanyol, va fer un recull de cançons catalanes i les va publicar al "Romancerillo Catalán".
Un altre catedràtic Joaquim d'Ors es va plantejar la necessitat d'escriure en català i per aquesta raó s'havien de recuperar els Jocs Florals. Verdaguer va solucionar totes les disputes dels Jocs Florals, també va ser un gran restaurador de la llengua, amb lAtlàntida va guanyar el premi especial, pero qui guanyà els tres premis dels Jocs va ser Àngel Guimerá.
Al 1871 va sortir una revista escrita totalment en català , que uns anys desprès es titularia "La Reneixença"i Àngel Guimerà com a director.
també es feia teatre i va tenir una repercusió en les sardanes i la música

La Renaixença

Al segle XIX, a Catalunya, va haver un procès molt ràpid, l'obrerisme i l'industrialització i com a factors determinants d'aquesta visió, lla Renaixença i  un fort catalanisme polític.
Gràcies a la industrialització, el país va millorar en  l'aspecte socieconómic i com a conseqüéncia migracions del camp a la ciutat, aixó va fer que Barcelona comencés a creixer i que sigués el primer nucli poblacional  de Catalunya.
Tant la mortalitat com la natalitat van disminuir i va crèixer l'esperança de vida, juntament amb una renovació de noves tecnologies industrials i agrícoles, aixó va provocar un cercle demogràfic i una estructura social nova.
Per altra part, la consolidació del català va ser molt polémica ja que hi havia dos partidaris: els del català actuali els jocflorístes, pero tenien un punt en comú,tots dos volien que el català fos un vihncle de cultura.
La renaixença i el Romanticisme compartien aspectes comuns, la llengua, la geofgrafía i la história.

La publicació del poema Oda a la pàtria, de Bonaventura Carles Arivau, al 1833 a la revista "El Vapor", es considera l'inici de la Renaixença i més endevant amb la celebració dels Jocs Florals, amb aquest cenrtamen literari, la literatura catalana es va anar fent cada cop més important.
Jacint Verdaguer que era un gran coneixedor del país, va guanyar els Jocs Florals al 1865, i Àngel Guimerà que va ser el fundador del diari "La Reneixença", i també va ser molt reconegut grácies a obres com "Mar i Cel", "Maria Rosa" o "Terra Baixa".
Per un altre part Narcís Oller es va convertir en el credor de la novel·la catalana contemporània amb un recull d'obres realistes.
Pep Ventura va ser qui va difondre la serdana, que es va convertir en la dansa mes representativa de Catalunya.
El desig d'un coneixement mes ampli com els catalans havien aconseguit organitzar la seva seva convivencia al llarg de les históries, es van fer un gran nombre de publicacions sobre el dret Català i les seves característiques. Amb el suport de la burgesia, l'esglesia i d el'exercit, la restauració borbónica va frenar el moviment obrer i axí acabant la tercera guerra carlista i va garantir una estabilitat econçomica i plítica.

Auca de la Renaixença

L'entrada d'avui, es un resum de les cinc primeres caselles de l'auca de la Renaixença.

Per poder-vos explicar les cinc caselles correctament i per que sigui fàcil entendre-les us explicaré la meva interpretació de cada una d'elles, peró primer situarem el context históric.

Us omençaré situant la Decadència, és el període l'època de la literatura catalana que comença amb l'edat moderna (Segle XVI) fins a la Renaixença del segle XIX. En aquest període la literatura catalana perd tot el seu explendor, ja que no s'utilitza com a llengua literaria el català, sinó el castellà.

La Reinaxença, com bé ens indica el seu nom, intenta fer reneixer la llenguua catalana.

La primera vinyeta ens parla d'aixó, de la Decadència, tots els escriptors catalans escribien en castellà, es a dir no hi havia escripotrs catalans com a tal, sino autors amb noms i cognoms catalans pero que  no utilitzaven la seva llengua natal a l'hora d'escriure, la llengua catalana i com a conseqüència s'anava perdent de mica en mica.

La raó èss que alguns personatjes importants de l'época afirmaven que amb el català no es podia anar en lloc, que el català havia mort. Ès el cas de Capmany, militar, filósof, historiador, economista i polític. fou autor de multitud de llibres sobre filologia i història de Barcelona, destacant les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), fonamentals per als intel·lectuals de la Renaixença.( interpretació de la segona vinyeta)



Campmany

 La Renaixença volia coseguir tot el contrari, que no es perdès, ja que en aquella època només es parlava i s'escribia en alguns llocs aillats de Catalunya, lluny de l'nfluència del castellà on el catala s'havia mantingut puar.

Com bé ens diu l'auca, tres ecriptors catalns no es creien aquestes afirmacions de Capmany, i van intentar recuperar aquest català "perdut", intentant refer la llengua, ells van ser: Ramis Batllò i Amat. ( tercera vinyeta)

Però el poble tampoc es creia que el català haguès mort i que ja no servia parlar-lo perque era un eina de per retrocedir sense poder avançar en cultura.( quarta vinyeta)

Aixó no es posible fins al 1833 quan arriba la tan esperada renaixença i amb ella el retorn del català (cinquena vinyeta)

Aquestes cinc vinyetes ens parlen del l'abandonament de les creencies de la Decadència, fins a l'inici de la Renaixença.